Tribunal Suprem: la pèrdua de credibilitat i la manca de seguretat jurídica
La notícia de que finalment pagaran l’impost sobre actes jurídics documentats de les hipoteques els que sempre han pagat, ha deixat indignats a molts, indiferents a alguns i satisfets a uns pocs: els bancs.
Si algú tenia dubtes de quina seria la resolució de la sala del Tribunal Suprem en relació a qui havia de ser el subjecte passiu per l’impost de les hipoteques només havia de pensar en qui acaba pagant sempre i qui mana en realitat per sobre del poder polític i del poder judicial. No és que els bancs ho hagin fet malament fins ara, és que no volien acceptar un canvi de criteri que els obligués al pagament de més de cinc mil milions d’euros (segons la ministra d’hisenda).
Però d’on ve tot aquest enrenou?
Quan s’adquireix un immoble amb finançament bancari i es fa una hipoteca, la constitució de la garantia hipotecaria comporta el pagament d’un impost, l’anomenat Actes Jurídics Documentats. A Catalunya, aquest impost és el 1’5% i s’aplica sobre el nominal del préstec al que també s’hi sumen els interessos, les indemnitzacions, les penes per incompliment o altres conceptes.
Així, per un préstec amb garantia hipotecària de 200.000€, el pagament de l’impost pot significar uns 4.000€ aproximadament.
Però a qui correspon el pagament de l’AJD segons la llei?
L’AJD es regula en el RDL 1/1993 de 24 de setembre pel que s’aprova el Text Refós de la Llei de l’Impost sobre transmissions patrimonials i actes jurídics documentats. En concret, l’article 29 defineix qui és el subjecte passiu de l’AJD:
Artículo 29. Será sujeto pasivo el adquirente del bien o derechoy, en su defecto, las personas que insten o soliciten los documentos notariales, o aquellos en cuyo interés se expidan.
Pel que fa al reglament de l’impost, el RD 828/1995 de 29 de maig, en l’article 68 torna a fer menció de qui és l’obligat al pagament de l’AJD:
Artículo 68. Contribuyente. Será sujeto pasivo el adquirente del bien o derecho y, en su defecto, las personas que insten o soliciten los documentos notariales, o aquellos en cuyo interés se expidan. Cuando se trate de escrituras de constitución de préstamo con garantía se considerará adquirente al prestatario.
De la lectura dels dos articles anteriors es podria concloure sense dubte que efectivament és l’adquirent de l’immoble i prestatari l’obligat al pagament de l’impost (AJD). Malgrat el contingut dels articles, recentment el TS va dictar una sentència (16-10-2018) en la que es pronunciava en sentit contrari. Argumentava la seva sentència, entre altres, amb l’idea de que el reglament s’excedia quan en l’article 68 es menciona: “Cuando se trate de escrituras de constitución de préstamo con garantía se considerará adquirente al prestatario”.
Considerava doncs el TS que el legislador, quan va fer aquest redactat s’estava excedint i que per tant s’havia d’estar al que diu l’article 29 de la llei: ”Será sujeto pasivo… aquellos en cuyo interés se expidan”, (els bancs).
Per tant, un article de la llei, redactat fa 23 anys, s’havia d’interpretar de forma diferent a com s’ha fet fins ara.
No han passat gaires dies però fins que la Sala del TS ha unificat criteri en el sentit de deixar-ho tot com estava.
Què ens queda de tot plegat?
La immensa inseguretat jurídica que comporta tenir legisladors que no saben redactar, poders que influeixen sobre el poder executiu i judicial, i una extrema i inútil sofisticació de la normativa que provoca més inseguretat jurídica.
De moment doncs, l’impost sobre actes jurídics documentats per les garanties hipotecaries el seguirà pagant el que l’ha pagat sempre: el prestatari (qui demana el préstec).
